Per què s'enamoren les dones?

Un dels àmbits que sol donar més "problemes" a les persones adultes és el de la parella. Abans d'ahir el suplement "Estilos de Vida", de la Vanguardia, publicava un article sobre les diferents actituds que s'executen depenent del genere. Però, un altre aspecte interessant a tenir en compte quan abordem aquest tema és: per què s'enamoren les dones?

També és molt comú recollir, tan de forma més teòrica com més informal, la realitat d'una correlació més directa entre relació sexual i enamorament en el cas de les dones que en el cas del homes. I això per què?

Doncs, personalment crec que la resposta l'hem d'anar a buscar en el nostre nivell més biològic i per tant menys racional i conscient. El procés d'enamorament era necessari per a la supervivència de l'espècie.

M'explico. Antigament, darrere dels impulsos instintius d'atracció entre home i dona solia ser inevitable: la gestació, el part i una dura criança (alletament i cura). Per la qual cosa la dona que en molts casos afrontava aquest procés amb força solitud, necessitava una raó per a suportar-ho: una idealització del progenitor de la criatura. La dona necessitava creure que aquella criatura que estava tirant endavant era algú molt valuós. És per això que les dones, encara actualment, segueixen enamorant-se en molts casos de les seves parelles sexuals.

Sabent això, les dones hem de saber contextualitzar aquest procés químic. Si aquesta resposta de la natura, ens convé o no donar-l'hi seguiment des d'un nivell més racional i conscient. Principi de funcionalitat.

Què tingueu feliços enamoraments,

Alba Simon.

Més informació en el mateix sentit:

http://www.tv3.cat/videos/4030030/Alejandro-Nieto-partitocracia-i-desgovern

http://www.youtube.com/watch?v=TfRSfF296js

http://www.tv3.cat/videos/4039250/Christian-Felber-leconomia-del-be-comu

Què tingueu una bona reflexió,

Alba

Ara des d'una perspectiva feminista:

Benvolguts/des,

Un bon amic m'ha fet arribat un altre vídeo interessant:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Cf1YZnMv4i8

Bon cap de setmana,

Alba

Mentre estic en "stan by":

http://www.tv3.cat/videos/3962890/Francisco-Alvarez-la-cara-fosca-de-leconomia

Fins ben aviat,

De moment això:

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120229/54261572081/nancy-fraser-low-cost-usted-paga-menos-y-pronto-le-pagaran-menos.html

1ª Entrega: Passem a l'acció.

La pro-activitat també s'ha revelat com un element bàsic per assolir "l'èxit" (entès d'una manera amplia, o sigui, no concentrant-nos només el l'acumulació de diners). Després doncs, de situar-nos i de decidir quin objectiu volem aconseguir, cal començar a donar passos en aquesta direcció. Amb el camí recorregut, crec que s'ha fet evident que el diner tal i com el coneixem a part d'estar mal repartit, no és suficient per al nombre de persones que actualment vivim al planeta Terra (per a més informació: http://www.ser-millonario.com/general/si-dividieramos-todo-el-dinero-del-mundo-en-partes-iguales/ ), davant d'aquesta realitat a mi se'm plantegen noves preguntes:

1. I si canviem la base d'aquesta riquesa mundial?
2. O si augmentem el valor d'aquesta?
3. I si a part de la riquesa que ja coneixem, n'utilitzem una altra?

Donat que el coaching és acció i encara que us sembli impossible, darrera d'aquest reguitzell de qüestions, hi ha coses a fer des del nostre nivell. Si que és cert que les preguntes 1 i 2, son molt més llunyanes, segurament només assolibles a través de campanyes a nivell mundial. No així la tercera. Coneixeu el món de l'economia social? Us recomano ferventment una ullada al blog:

http://www.vivirsinempleo.org/

Ja direu,...

Alba

2ª Entrega: Cap on volem anar?

Ja torno a ser per aquí.

Heu tingut temps de pensar una mica en el tipus d'utopia que us agradaria perseguir?

Jo, us he de ser franca, fa molt i molt de temps que hi dedico esforços. El per què, no us ho puc explicar però, qui em coneix de temps, sap que ja de molt petita, sempre m'he preocupat per la sort dels meus congèneres. O igual si que puc trobar una explicació a per aquesta preocupació. El que em feia mal llavors i el que em fa mal ara és el desaprofitament del recurs humà. Com podem tolerar, com espècie, que tantes i tantes persones no arribin a aportat tot el que poden a la nostra societat?

Així que per contradicció, crec que l'objectiu general de la nostra utopia compartida ha de ser:

Treballar per a que el major nombre de persones, a partir d'avui mateix, pugui disposar d'una quotidianitat prou digna per extreure el millor de si mateixes.

Què us sembla? Un somni? I per que us penseu que serveixen el somnis?

En la propera entrega parlarem de com concretar aquest gran objectiu.

Bona setmana i ànims que ja l'hi comencem a veure el cap,